Textos

Las carreras preelectorales en materia de vivienda: cambiarlo todo para que todo siga igual

El 4 de septiembre de 2007, y en perfecta sintonía con el vuelco social prometido por el presidente del gobierno central, el gobierno andaluz abrió la caja de los truenos de las promesas electorales anunciando el anteproyecto de la ley andaluza de derecho a la vivienda. El anteproyecto promete garantizar por ley un piso a toda unidad familiar que gane menos de 3.120 euros al mes y establece como tope de gasto el 33 % de los ingresos de los hogares beneficiarios de esta medida en el caso de un piso de compra y el 25 % de los mismos en el caso de un piso de alquiler, respectivamente.

Las reacciones no se hicieron esperar, la nueva ministra de vivienda, Carme Chacón, lo saludó con entusiasmo e invitó a las otras autonomías, con independencia de su color político, a segundar la iniciativa del gobierno de Manuel Chaves, mientras que el responsable de la política económica del Estado español, Pedro Solbes se echó las manos a la cabeza y declaró que no era “partidario de grandes leyes que den derechos por toda la vida” (sic). La Federación Andaluza de Promotores Inmobiliarios expresó su disposición “a colaborar con la Junta”, mientras que el Conseller d’Habitatge de la Generalitat afirmó con una desfachatez considerable que “Andalucía no aporta nada nuevo”. Suponemos que el Sr. Baltasar tomó la delantera para camuflar que acababa de claudicar ante los promotores inmobiliarios catalanes con tal de conseguir su preciada firma bajo el Pacte Nacional per l’Habitatge y, de paso, dejar detrás en aras del consenso con los beneficiarios de la especulación los últimos elementos positivos de la ley catalana por el derecho a la vivienda.

La gran cortina de fum del Pacte Nacional per l’Habitatge

A penes un mes després de la primera ensorrada borsària d’unes quantes immobiliàries espanyoles i just a temps per a les eleccions municipals, el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat ha llançat l’anomenat Pacte nacional per l’Habitatge, amb el qual, entre altres coses, promet la construcció de 160.000 habitatges “protegits” al llarg dels propers 10 anys, un 60 % dels quals seria de compra i la resta de lloguer. La proposta va rebre una resposta entusiasta, no tan sols de tots els partits polítics sinó també de les immobiliàries i entitats financeres de Catalunya. Per exemple, la principal associació empresarial del sector –l’Associació de Promotors i Constructors d’Edificis de Barcelona i Província (APCE)– va declarar que s’implicaria “al màxim” en el pacte. A continuació intentarem esbrinar a què ve tanta unanimitat.

El boom immobiliari s’ha acabat


La davallada borsària del març d’enguany es pot considerar un primer avís que la bombolla pot petar en qualsevol moment. Segons dades del Ministerio de Vivienda (El Periódico, 1-5-2007), entre l’últim trimestre de 2006 i el primer de 2007 els preus dels habitatges nous han començat a baixar a ciutats com Barcelona (en concret, el 3,8 % en el primer trimestre de 2007), mentre que els preus dels pisos de segona mà pràcticament s’han estancat al nivell de l’augment anual de l’IPC. L’activitat immobiliària (noves promocions, vendes, etc.) ha registrat una forta caiguda en el mateix període. I al mateix temps ha tornat a pujar el tipus d’interès de les hipoteques. Per altra banda, se succeeixen les declaracions institucionals que asseguren que no hi haurà tal crac, sinó una desacceleració suau dels preus, els augments dels quals acabaran equiparant-se a l’augment de l’IPC.
Sigui com sigui, a Catalunya aquest canvi de conjuntura ha tingut una interpretació molt particular. Tal com va afirmar el conseller de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat, Francesc Baltasar, en un article d’El Periódico publicat també l’1 de maig de 2007, “El pacte nacional de l’habitatge és l’única via possible mitjançant la qual, unint esforços, és possible trobar fórmules que permetin sortir de la difícil conjuntura en què ens trobem actualment”. Darrere d’aquesta justificació genèrica del Pacte per part de l’autoanomenat ecosocialista s’amaga la seva base ideològica. En primer lloc, amb aquesta “unitat d’esforços”, aquest “nosaltres”, el conseller reitera un cop més la idea de la “comunitat d’interessos”, comunitat que suposa ficar en el mateix sac els grans beneficiaris de l’especulació immobiliària i urbanística, com, per exemple, el president del Banco Santander, el senyor Botín, i el seu sou anual d’uns 12,8 milions d’euros, i el 49,7 % de la població activa de Catalunya, que, segons les dades d’Hisenda referents al 2005, no arriba a 12.600 euros bruts a l’any. En segon lloc el conseller obvia deliberadament que el problema de l’accés a l’habitatge no és la falta d’habitatges, sinó els seus preus. Segons un estudi de la UB i la immobiliària Forcadell, publicat el 8-2-2006, fins a finals de 2007 s’haurien construït uns 500.000 habitatges nous a Espanya que no troben compradors ni llogaters. Segons càlculs basats en el cens d’habitatges de 2001, s’estima que tan sols a la Província de Barcelona hi ha uns 400.000 pisos buits, mentre que a Barcelona ciutat aquesta xifra se situaria entre els 70.000 i 100.000. Sembla evident que l’experiència del comiat fulminant del seu antecessor en el càrrec després d’haver gosat plantejar la possibilitat d’expropiar algun pis buit li ha servit de lliçó per aparcar qualsevol intent, per més tebi que sigui, de penalitzar els especuladors i regular el mercat. En comptes d’això, el seu departament es treu de la màniga un pacte nacional per construir més habitatges i urbanitzar encara més el territori.

Vivienda y derecho a la protesta

Gerardo Pisarello

Font: El País
Data: 02/01/2007

En su reciente misión oficial a España, el relator de Naciones Unidas para una vivienda adecuada, Miloon Kothari, calificó la situación habitacional de "auténtico escándalo". El derecho a la vivienda, la función social de la propiedad y el deber de impedir la especulación están reconocidos en la Constitución y en diversos tratados internacionales de derechos humanos. Sin embargo, del conjunto de Estados que integran la Unión Europea, el español es el que más construye, el que más inmuebles abandonados tiene y el que menos vivienda asequible pone al servicio de sus habitantes.

La gravedad de la situación y la insuficiente respuesta de los poderes públicos ha generado reacciones sociales diversas. La ocupación de inmuebles abandonados, tanto por razones de necesidad como reivindicativas, es una de ellas. No faltan quienes piensan que estas actuaciones deben tratarse como inaceptables vulneraciones de derechos ajenos a las que sólo cabe responder con el rigor del derecho penal. Sin embargo, una comprensión más exigente de los derechos fundamentales y del principio democrático obligaría a ver las cosas de otro modo.

Algunes Mentides Freqüents

1. L’augment dels preus de l’habitatge respon a l’elevada demanda. El preu de l’habitatge no respon a la lògica elemental del lliure mercat de l’oferta i la demanda perquè justament es tracta d’un sector del mercat completament distorsionat per l’opacitat i l’especulació. El fet que es tracti d’un bé de primera necessitat força els llogaters o aspirants a propietaris a dedicar tots els recursos possibles a aconseguir un allotjament. Això és perfectament mesurat per promotors, propietaris de sòl i les entitats financeres, que calculen el preu de l’habitatge en funció de la capacitat d’endeutament de les unitats familiars i no obeint a la pressió de la demanda (que lògicament hauria d’afavorir la competència i l’abaixada de preus). Que el preu de l’habitatge està sobrevalorat a l’Estat espanyol ho reconeixen fins i tot les màximes institucions neoliberals mundials (FMI, OMC, etc.).

2. Els pisos de 30 m2 serviran per congelar l’augment de preus de l’habitatge i n’asseguraran l’assequibilitat. Si no s’intervé en la regulació dels preus de l’habitatge, no hi ha cap raó perquè els promotors no continuïn incrementant o sostenint els seus beneficis amb les noves modalitats d’habitatge “reduït”. Al contrari, aprofitaran la reducció dels pisos per incorporar-ne més a cada promoció, i progressivament anirem acostumant-nos a habitatges més petits i igual de cars, si no es posen límits a la cursa especulativa.

Dades Horripilants

· Des del final del 1997 fins a l’actualitat els preus dels habitatges han augmentat més del 150 %, mentre que els ingressos nets salarials en els sectors amb conveni només ho han fet un 34,5 %.

· El preu mitjà dels lloguers a l’Àrea Metropolitana de Barcelona va pujar de 355 euros mensuals l'any 1999 a 674 euros al començament del 2005.

· L’endeutament mitjà de les llars va passar del 45 % el 1990 a més del 60 % el 2004.

· L’any 2004, una llar amb uns ingressos de 3,5 vegades el salari mínim interprofessional hauria hagut de destinar el 87 % del seu pressupost per canviar de pis si visqués a Barcelona.

· En els últims 20 anys, la població resident a Barcelona s'ha reduït en un quart de milió de persones. Es calcula que entre el 70 i 80 % d’aquestes persones s’ha vist obligat a marxar de la ciutat i instal·lar-se a una distància de fins a 50 km perquè no trobava un pis assequible.

· Tan sols el 2002 hi va haver 3.675 desnonaments a Barcelona. En la gran majoria dels casos, de gent que ja no podia pagar el lloguer o el preu del seu pis.

Consells Pràctics

• Busca, sempre, solidaritat i suport en la teva situació; no et sentis sol, pensa que és molt possible que hi hagi gent en la mateixa situació.

• Si no et cobren el lloguer, encara que només sigui un mes, envia’l per gir postal. Si el rebutgen i te’l retornen, ingressa’l al jutjat. Recorda que, amb dos mesos sense pagar el lloguer, et poden fer fora, i amb la llei de la seva banda!

• Sempre que posis una denúncia, que signis alguna cosa... exigeix que en quedi constància, que te’n donin una còpia signada on consti el dia i l’hora.

• Aprofita els mitjans de comunicació per donar visibilitat i publicitat al teu cas. No pensis que amb això trobaràs la solució definitiva, però en alguns casos pot ajudar.

• No deixis que la teva finca es degradi: denuncia la falta de manteniment i els danys que puguin produir-s’hi al propietari i també a l’Ajuntament, certificant sempre aquestes denúncies. Això, d’una banda, ha d’obligar el propietari (o subsidiàriament a l’Ajuntament) a fer les obres de reparació i manteniment que li pertoquen i, d’altra banda, pot ser molt important en cas que el propietari iniciï un expedient de declaració de ruïna per intentar desnonar-te sense cap indemnització, ja que et pot permetre interposar-hi un recurs.

La Violéncia Inmobiliaria y Urbanística

Si eres una pensionista víctima del mobbing inmobiliario
Si no sabes cómo pagar el aumento de alquiler
Si la hipoteca de tu piso te hace imposible llegar a fin de mes
Si tienes 25 años y no puedes irte de casa de tus padres
Si estás bajo amenaza de desahucio por la presión inmobiliaria
Si te desalojan y condenan por okupar un espacio
Si te amenazan, te agreden, te precarizan la vida para tener una casa
Si hace tiempo que piensas que tener una casa donde vivir es un lujo para privilegiados...

Si ya no reconoces tu ciudad porque sólo hay oficinas y centros comerciales y museos muy modernos
Si ya no recuerdas que calle significa sitio donde pasear y plaza lugar donde encontrarse
Si el centro de tu ciudad se ha convertido en un parque temático pasto de turistas cámara en ristre
Si la Administración te comunica tu próxima expropiación debido a un plan urbanístico del que nada sabes, nada puedes decir
Si vives en una ciudad saturada, cara, clonada, sobre la que no puedes opinar, en la que no puedes construir, decidir, ni usar nada sin pagar

Syndicate content