Algunes Mentides Freqüents

1. L’augment dels preus de l’habitatge respon a l’elevada demanda. El preu de l’habitatge no respon a la lògica elemental del lliure mercat de l’oferta i la demanda perquè justament es tracta d’un sector del mercat completament distorsionat per l’opacitat i l’especulació. El fet que es tracti d’un bé de primera necessitat força els llogaters o aspirants a propietaris a dedicar tots els recursos possibles a aconseguir un allotjament. Això és perfectament mesurat per promotors, propietaris de sòl i les entitats financeres, que calculen el preu de l’habitatge en funció de la capacitat d’endeutament de les unitats familiars i no obeint a la pressió de la demanda (que lògicament hauria d’afavorir la competència i l’abaixada de preus). Que el preu de l’habitatge està sobrevalorat a l’Estat espanyol ho reconeixen fins i tot les màximes institucions neoliberals mundials (FMI, OMC, etc.).

2. Els pisos de 30 m2 serviran per congelar l’augment de preus de l’habitatge i n’asseguraran l’assequibilitat. Si no s’intervé en la regulació dels preus de l’habitatge, no hi ha cap raó perquè els promotors no continuïn incrementant o sostenint els seus beneficis amb les noves modalitats d’habitatge “reduït”. Al contrari, aprofitaran la reducció dels pisos per incorporar-ne més a cada promoció, i progressivament anirem acostumant-nos a habitatges més petits i igual de cars, si no es posen límits a la cursa especulativa.

3. El lloguer ha disminuït a l’Estat espanyol a causa de la cultura “patrimonialista” de la població. Que una ciutat com Barcelona hagi passat de tenir un parc d’habitatges de lloguer de prop del 50 % l’any 1981 a tenir-lo del 28,5 % el 2001 (encara molt per sobre de la mitjana de l’Estat, que ronda el 16 %), no només s’explica per la inversió en habitatge de l’excedent monetari i l’atracció per les incomparables plusvàlues que ofereix el mercat de compra, ni per una pretesa cultura de la “propietat” que definiria el “caràcter” de la nostra societat, sinó per les condicions draconianes en què està instal·lat el mercat de lloguer des de la implantació del Decret Boyer i la LAU posterior, que van eliminar tota protecció del llogater en benefici de la garantia del rendiment de l’habitatge per al seu propietari. Davant la perspectiva de llogar un pis pel 674 euros mensuals per una durada de cinc anys, després dels quals el propietari podrà incrementar el lloguer sense límit, és ben raonable que a la gent se li desvetlli un esperit “patrimonialista” i opti per hipotecar-se: preu per preu i inseguretat per inseguretat, val més viure sota un sostre propi (si més no nominalment) que no d’altri.

4. L’Estat espanyol no és ni hauria de ser “intervencionista” en el sector immobiliari. Malgrat els escarafalls de la patronal del sector al darrer Barcelona Meeting Point davant les tímides insinuacions de la Conselleria d’Habitatge d’intervenir per fer aflorar els pisos buits, cal recordar que l’Estat ha “intervingut” i “intervé” de manera molt important en la configuració i la deriva del mercat immobiliari. Així per exemple, l’Estat espanyol figura al costat de Dinamarca a la capçalera dels països europeus que més despesa pública dediquen a promoure l’adquisició d’habitatge. A Espanya els subsidis indirectes a través de desgravacions representen el 82% de la despesa pública en habitatge, mentre a Europa són els ajuts directes a l’habitatge social els que suposen un 75% de mitjana.

5. El mobbing immobiliari és una pràctica sobretot d’immobiliàries estrangeres sense escrúpols que s’han introduït en el mercat els últims anys. Com ho demostren els casos de mobbing que han tingut més ressò mediàtic de barris com el Raval, Ciutat Vella, Gràcia, Sants, etc., el mobbing no és una activitat importada d’altres latituds ni una nova amenaça exterior que trenca les regles del joc establertes: la majoria de propietaris i immobiliàries que s’han destacat en aquestes pràctiques els darrers anys són del país (alguns, això sí, amb domicili fiscal en llocs ben exòtics, com per exemple a Samoa, en el cas d’una finca del carrer Robador).