Robador 29: un nou desnonament, cinc anys d’assetjament impune

Un cop més tornem a cridar la vostra atenció sobre un fenomen i un cas malauradament conegut des de fa anys per tothom, l’assetjament immobiliari als veïns del número 29 del carrer Robador. Aquesta escala, situada al perímetre de l’Illa Robador —una operació urbanística al voltant de la qual l’especulació, el mobbing i l’expulsió dels veïns han estat la tònica general—, s’ha convertit en un exemple paradigmàtic del que ha passat i continua passant de manera silenciosa en moltes llars de Ciutat Vella i d’altres barris de Barcelona.

Com s’ha repetit prou vegades, entre l’any 2001 i el 2003 la finca es va vendre quatre cops, augmentant exponencialment el seu valor a cada traspàs, malgrat la progressiva degradació i l’abandonament de l’immoble. Com en molts altres casos (com es pot constatar, sense anar més lluny, al mateix carrer, als números 31 i 33), en aquestes compravendes les irregularitats també van ser la tònica: inscripcions en què els inquilins desapareixien (amb la connivència del registrador de la propietat), vulneració del dret de compra preferent dels llogaters, etc., etc.

L’objectiu dels successius propietaris de la finca ha estat ben clar des del principi: aconseguir el buidat de l’edifici per destinar-lo a un altre ús i satisfer les expectatives de rendiment generades per la revalorització de la zona. Avui dia podem dir que aquest objectiu s’ha acomplert: de la vintena de famílies que hi vivien l’any 2001, ara només hi queda un llogater que està a punt de ser desnonat, en Manel González, i un local en ús als baixos, que està a punt de tancar.

Les pressions sofertes pels veïns durant aquests anys han estat profusament recollides pels mitjans de comunicació: talls d’aigua i de llum, degradació deliberada de la finca, abandonament i tapiat de pisos buits plens d’escombraries per afavorir la invasió de rates, negativa a cobrar els lloguers i obertura de processos de desnonament, amenaces verbals i mitjançant burofaxs, sol·licitud de declaració de ruïna, etc., etc. Però, malgrat que les administracions públiques i els mitjans de comunicació n’han estat testimonis directes, aquests fets s’han succeït i prolongat en el temps en un clima d’absoluta impunitat, inaudita en un país “desenvolupat” com el nostre, tal com reconeixia el desembre del 2006 el relator especial per l’Habitatge de Nacions Unides, el Sr. Miloon Kothari.

Malgrat la persistent denúncia dels veïns i de nombrosos col·lectius i associacions de Ciutat Vella i la resta de Barcelona, i malgrat els successius anuncis de mesures i serveis d’atenció als afectats fets per l’Ajuntament i la Generalitat des de l’any 2003, la passivitat institucional davant aquestes situacions també ha estat la tònica, i no ha fet més que reforçar el clima general d’impunitat. L’abisme entre la xifra de més de 10.000 afectats donada fa dos anys pel mateix conseller d’Habitatge, Francesc Baltasar, i els 7 casos derivats als tribunals pels serveis municipals d’atenció al consumidor de Barcelona al llarg dels últims quatre anys, indica fins a quin punt som lluny d’una consideració i una actuació conseqüent per part de les administracions públiques davant aquestes greus vulneracions de drets bàsics dels ciutadans.

El fet que les darreres setmanes s’hagi conegut la primera sentència penal condemnatòria d’un cas d’assetjament immobiliari (el del carrer Servet), si bé suposa un precedent importantíssim, no deixa de posar en evidència, per la seva excepcionalitat, els nombrosos esculls que encara cal superar tant a nivell institucional com judicial perquè aquest fenomen sigui combatut i eradicat: els veïns assetjats han vist satisfeta la seva demanda tres anys després d’haver estat forçats a abandonar el seu domicili, i a més han hagut de tirar endavant la denúncia sense el concurs de cap institució pública, amb les dificultats i els costos que això suposa, cosa que resulta inaccessible a la majoria d’afectats per aquestes pràctiques.

L’evolució del cas Robador proporciona un exemple dels esculls judicials i la manca de voluntat de les institucions per aturar aquest fenomen. Els col·lectius que des de l’any 2003 han donat suport i han denunciat la situació dels veïns de la finca, s’han reunit amb la Generalitat i l’Ajuntament més d’una dotzena de vegades des del juny del 2006, i han vehiculat tres denúncies a Fiscalia, sense que en cap cas s’hagi acordat una sola mesura encaminada a la protecció dels drets dels inquilins; en el millor dels casos, les pressions han desembocat en el reallotjament dels veïns fora de la finca i a càrrec de l’erari públic. Les denúncies interposades, d’altra banda, romanen en els llimbs de la judicatura a l’espera que algun magistrat les examini amb l’atenció que mereixen.

Tot i així, en Manel González s’ha convertit els darrers anys en un referent de la lluita veïnal contra el mobbing. Gràcies al seu coratge i a la seva resistència, no només alguns dels seus veïns han pogut salvar-se d’anar a parar al carrer, sinó que, molt més enllà, el mobbing immobiliari ha sortit de la invisibilitat i ha estat reconegut (si més no mediàticament) com una realitat punyent. Tant és així que la seva imatge s’ha utilitzat fins i tot en un vídeo promocional editat per la Generalitat amb motiu de la presentació de la Llei del Dret a l’Habitatge, fet que el dia del seu desnonament només podem contemplar com un sarcasme intolerable.

Avui, com dèiem, en Manel González és l’únic veí que queda la finca. Arran de la presentació de la querella criminal ara fa un any per part dels veïns, la propietat de l’edifici es va afanyar a pactar amb la resta d’inquilins (tres) una sortida silenciosa amb indemnitzacions i reallojaments, sortida que (comprensiblement, tenint en compte la seva precària situació) van acabar acceptant. Per la seva banda, l’arrendatària del local continua rebent pressions perquè accepti l’oferta que li ofereixen, sota l’amenaça que les properes setmanes iniciaran unes obres per a les quals no disposen de llicència, i que les iniciaran precisament pels baixos, cosa que posa de manifest la indiferència i la immunitat amb què els assetjadors continuen actuant fins al dia d’avui.

El fet que en Manel González s’hagi significat com el cap visible de la denúncia del cas ha motivat que els propietaris l’hagin exclòs de qualsevol tracte i s’hi hagin acarnissat fins a l’últim moment. Davant l’anunci de l’execució del seu desnonament, el Districte de Ciutat Vella li ha ofert un pis de reallotjament de titularitat pública, pis que ha acceptat, conscient que no li queda altra alternativa, ateses les seves circumstàncies econòmiques i el seu estat de salut. Un cop més, doncs, la despesa social d’una operació especulativa duta a terme amb un alt nivell de violència anirà a càrrec de l’Administració.

Ben aviat, doncs, la finca quedarà buida. L’objectiu dels assetjadors s’haurà acomplert, i un cop més en sortiran impunes.

Davant aquest final ignominiós, les associacions i col·lectius que hem donat suport als veïns de Robador 29 en la denúncia del cas, reiterem un cop més les demandes que els darrers anys hem fet tant a l’Ajuntament de Barcelona com a la Generalitat de Catalunya. Perquè un exemple de lluita i resistència no es converteixi en un exemple d’impunitat, perquè el cas Robador no es rubriqui amb la validació d’aquesta impunitat, reclamem un cop més a les Administracions que es personin com a acusació pública en aquest i altres casos d’assetjament immobiliari, i reclamem a l’Ajuntament de Barcelona que executi subsidiàriament les obres de rehabilitació requerides i que expropiï la finca i en destini els pisos buits a pisos de lloguer social i assequible.

Barcelona, 1 de desembre del 2008

Coordinadora Contra l’Especulació del Raval, Taller Contra la Violència Immobiliària i Urbanística, Associació de Veïns del Casc Antic, Observatori Desc, Veïns en Defensa de la Barcelona Vella, Arquitectes Sense Fronteres i Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona.

Robador 29: un nou desnonament, cinc anys d’assetjament impune