Petits apunts sobre com okupar
La veritat és que afrontar l'escriptura,
encara que sigui breu, d'una espècie de breviari o receptari per
a l'okupació no és tasca senzilla. Més quan et
poses a pensar en totes les possibilitats que s'obren en funció
del context social, la ciutat o poble, el col·lectiu o grup de
persones que la realitzin, les seves relacions internes, els projectes,
les relacions i interaccions amb l'exterior, i un llarguíssim
etcètera que només es pot anar descobrint a mesura que
vas fent i vas veient com evolucionen les coses, així que no hi
ha apriorismes, pedres filosofals ni claus. Cada casa és cada
casa i cada cas és cada cas. El que si es pot més
fàcilment és intentar traçar un petit esquema
sobre el punt originari, el principi, de l'okupació, que
és el gest i les seves conseqüències. Aquest esquema
pot fer-se, per comoditat, a partir dels moments previs, el moment en
qüestió, i una vegada s'hagi okupat, el que queda.
No cal dir que la nostra experiència queda
circumscrita a Barcelona i voltants, així que, segurament, hi
haurà moltes coses que se'ns escaparan o qüestions de les
quals no tenim un coneixement exhaustiu, però esperem donar
resposta a les qüestions principals. Per a les altres, i en la
mesura que pugui, puc intentar buscar respostes i aportar-les.
Intentarem fer-ho com més minuciós millor, potser fins a
l'obvietat, però creiem que és el més adequat.
1.- El previ:
Moment bastant bàsic.
Factors principals, el lloc, la forma que es
té pensada, i les persones que han de participar en
l'okupació.
Començarem pel lloc. Obvi el de les
comprovacions per a saber si efectivament el lloc en
qüestió està realment abandonat, o si ho usen poc, o
que. Cap, si és possible, pensar en entrar a la casa, de nit,
per a veure si la casa està en condicions o si és un
solar o unes runes en potència. Cal anar amb compte, ja que si
la policia ve perquè algú avisa, no només
deurà deixar-se el projecte allí durant un temps,
sinó que la gent que sigui identificada serà acusada
d'assalt a la propietat i si es posen durs, de furt, amb nocturnitat, i
més coses, que depenen de la policia. Així que al lloro.
En el Registre de la Propietat Municipal, hi ha una
classificació més o menys exhaustiva sobre totes les
propietats que hi ha a la ciutat, descripció, transaccions que
hi ha hagut al llarg dels anys, propietaris, normalment amb
informació sobre els mateixos, vaja, un historial de la casa. En
principi, aquesta informació és pública,
però els funcionaris i els seus prejudicis juguen moltes vegades
a la contra. Així doncs, el recomanable és buscar a
persones que no tinguin moltes pintes i fins i tot inventar-se una
petita història, com per exemple, que ets d'una agència
immobiliària i cerques informació sobre la finca x del
carrer i, o que ets de la universitat, d'arquitectura, i que
estàs desenvolupant una investigació sobre la
rehabilitació d'un determinat carrer i sobre les seves cases, o
el que sigui. Normalment pots consultar el llibre de la propietat, o si
ho tenen informatitzat, un arxiu, del que segurament esborraran dades
confidencials. Aquesta petita informació, almenys en Barcelona,
costa uns 4 neuros, per cadascuna de les finques sobre les quals es
demani informació.
De la informació que s'obtingui en el
registre, es poden desprendre els següents casos: que sigui de
propietat municipal (donen molt joc a nivell polític, per
assenyalar contradiccions entre l'activitat municipal pel que fa a
l'habitatge i l'especulació, i que ordeni desallotjar propietats
en desús o abandonades); de propietat d'un organisme,
institució o administració central (també
dóna joc, encara que amb el PP les coses caminaven malament i
manca veure com ho durà el PSOE), d'una immobiliària o
constructora; d'un propietari particular (el cas amb més
dificultats polítiques o socials).
En el primer cas cal tenir en compte que les
propietats públiques poden ser desallotjades pel mateix ens
públic que ostenta la propietat, donant una ordre a la policia
de la que té directament competències: l'ajuntament a la
policia local, el govern autònom a la policia autonòmica,
i el govern central a la policia o guàrdia civil. Passades les
primeres 48 hores, sempre que vulguin portar endavant el desallotjament
ha de ser notificat a les persones que resideixen a l'immoble, que
poden començar a efectuar les al·legacions pertinents a
l'ens que ha dictat la ordre. Tota aquesta burocràcia de
notificacions i al·legacions és la via administrativa i
es fan sense la intervenció de cap jutjat, pel que no
està reglamentada la representació de cap advocat en el
paperam, però el coneixament de les lleis i el seu assessorament
us pot ser molt útil.
El propietari privat pot ser un ricachón,
zero problemes llavors, però per exemple: pot ser d'un currante
que la vol per als fills o el que sigui, d'un veí de tota la
vida estimat en el barri, etc; que no tingui pasta per a pagar un
advocat i això allargui l'okupació per no poder pagar el
procés, però li fotis els plans, o molts altres casos.
Com a reivindicació política de l'okupació les
tenim com l'última de les preferències sempre que no
sigui d'algun polític o empresari, però el millor en
aquests casos, potser, és buscar diàleg d'algun tipus amb
el propietari i veure el panorama, arribar a un acord amb ell, o passar
d'ell, o fins i tot dur-te sorpreses. Apunt: en algunes okupaciones
d'aquest tipus a Barcelona, ha passat que el propietari s'ha posat molt
nerviós i es donen situacions de tensió o fins i tot ha
hagut assalts amb matons per a desallotjar il·legalment. De fet,
aquesta possibilitat cap en tots els casos, però les més
de les vegades es donen quan els propietaris no poden plantar cara, per
una raó o altra, a un procés legal. Segon apunt: l'ideal
d'una propietat privada particular és un lloc abandonat on el
propietari hagi mort o mudat i hagi deixat, posem, la casa en
herència repartida a diversa gent, que potser ni estan a la
ciutat o estan discutits (com és habitual en aquests casos)
perquè per a efectuar la denúncia s'han de posar d'acord,
i això de vegades és molt difícil). Però
m'he estès en aquest últim cas, perquè és
el qual té més especificitats, en la resta de casos, el
protocol és bastant comú i normalitzat. En els tres
casos, el normal és que la policia es faci càrrec de
l'okupació, de les identificacions, i que els propietaris,
presentin una denúncia a comisaria o bé una demanda a
jutjats. En el primer cas donaria peu a la intervenció d'un
jutjat d'instrucció (penal) i en el segon un jutjat de primera
instància civil.
Bé, una vegada ja s'ha decidit, el grup de
persones que entraran, per on i quines eines els hi pot caldre,
convé pensar en la forma. Una okupació, sempre que sigui
reivindicada (pancartes, activitats, treball social, etc..) es pot fer
de forma pública o de forma oculta, cada una amb els seus
avantatges i inconvenients, a valorar en cada cas, sobretot per la
conjuntura social, l'acceptació que pugui tenir i la
quotidianitat, les formes, de les forces de seguretat. A Barcelona era
bastant habitual fer cercaviles per a les okupaciones, però ja
ha caigut una mica en desús i va ser una època en que no
hi havia tantes okupacions com ara, alhora que a Barcelona hi ha una
espècie de bombolla que en altres llocs no hi ha. Aquests
cercaviles, que reivindiquen l'okupació i mostren el rebuig a la
creixent especulació, li donen un contingut social,
públic, inicial, ja que es dóna a conèixer al
barri l'okupació en el moment i, vulguis que no, ja tindran tema
a parlar per una quants dies. Un altre aspecte important és que
es pot prendre com una demostració de força, però
òbviament, també alerta a la policia, que pot seguir o
detenir la cercavila i avortar el moment de l'okupació, que
és la finalitat d'aquestes cercaviles. El que també es
pot fer és entrar abans, per exemple, la nit anterior, amb sigil
i esperar la cercavila dins, cosa que dóna seguretat a
l'okupació, alhora que conserva la manifestació.
L'altra opció, millor a prendre quan la
situació social és adversa, o la repressió bastant
forta, o si és una primera casa al barri o població,
és okupar-la de nit, amb sigil, canviar el pany de la porta, i
des de dins reivindicar-la, fer-la pública però sense
manifestacions, i iniciar el procés per a atreure a gent. I per
sobre de tot, la logística, cisalla, pota de cabra, un mall,
caixa d'eines, panys, escombres, fregones, bosses i bosses
d'escombraries, càmerta de fotos o video per deixar
constància en quin estat es trobava la casa en el moment
d'okupar-la i ganes de netejar, netejar i netejar.
Important, el primer que ha de fer-se en el moment
d'okupar és assegurar que no quedin accessos lliures a gent
aliena a l'okupación, canviar el pany, assegurar finestres,
almenys els primers dies, atrancar els altres accessos amb clau que els
propis puguin tenir, etc. I més important encara, cada persona
que participarà del gest d'okupar ha de tenir molt clara quina
és la seva funció, si conduir la cercavila, si posar i
tenir preparada l'escala, qui ha de tallar el cadenat, o copejar la
tàpia, o obrir la porta, etc, a fi que el moment físic
d'entrar a la casa sigui el mínim possible, atès que
estàs exposat a la policia per assalt de la propietat. Una
vegada aconseguit entrar, és aconsellable, si hi ha gent en el
cercaviles, que aquesta s'esperi que vingui la policia a donar el part
de l'okupació i donar cobertura pública als i les
okupants durant les primeres hores. Si no hi ha cercaviles, estar atent
a quan vingui la policia a donar el part, sempre que tot vagi segons la
legalitat (ja m'explicaré), que hagi poques entrades i sortides
en el primer dia, estar atentes a secretes i tenir els accessos ben
tapats i vigilats. I finalment, les persones. Com ja he dit abans,
està bastant bé que la gent que vagi a okupar o a donar
suport sàpiga el que ha de fer. L'experiència ens diu que
no són mai suficients les reunions que es fan per a preparar el
què, qui, quan, com, etc,.. És la millor manera de reduir
nervis en tota la gent, així com donar tranquil·litat a
la gent de suport i delimita molt millor les seves tasques.
S'hauia de parlar, tot i que no ens hi extendrem,
del projecte comú, la finalitat que se li donarà,
habitatge i/o centre social, com es relacionarà una cosa amb
l'altra en cas de que hi hagi diferents projectes, a delimitar, i un
llarg etcètera. El que si que deu quedar clar, almenys,
és l'organització en el moment de l'okupació,
menys temps és menys perill.
Nota important: la discreció és una
cosa a tenir en compte. L'ideal és que només la gent que
va a okupar i la gent, en el cas, que dirigirà la cercavila o
coordinarà el suport deu saber el lloc en concret que
s'okuparà. Les parets escolten, però no ens parlen a
nosaltres.
2.- El moment en qüestió:
Bé, ja estem allí. Hem entrat per la
porta gran, per la petita o per la finestra, intentant salvar la porta
gran per a usar-la, etc. El primer normal que deu succeir és que
es presenti una dotació de policia municipal o de policia
nacional, o, esperem que no, de la guàrdia civil. No passa res,
és el normal. Algun veí haurà avisat o la policia
s'ho haurà olorat una mica. La policia, sigui el cos que sigui,
deu donar part que s'ha produït una okupación, al que ells
cridaran usurpació, tipificat en el codi penal gràcies al
govern del PSOE amb el suport de tot el ventall de partits
parlamenatris sense excepció. El que ells faran és
posar-se en contacte amb el propietari i informar-li del que ha passat,
i de les possibilitats que té. Pot succeir, en el cas que hi
hagi un grup de suport fora de la casa, que es rebotin i comencin a
demanar identificacions a la gent, però no passa res, no
influeix a la gent que es troba dins de la casa, que millor que no
mostri la seva cara als agents, per si de cas.
Tenim una situació en la qual s'ha assolit
okupar (si no s'ha pogut, a córrer sense deixar-se res
comprometedor, i a per una altra, que n'hi ha milers), hi ha
concentració davant de la casa o no, en el cas que s'hagi fet de
nit i fins al matí no es fa visible que la casa ha estat
okupada, i s'ha presentat la policia, una dotació d'un o dos
cotxes, no espectacular. Faré un apunt previ i després
entrem en matèria. Cap la possibilitat que la policia demani que
algun dels o les okupantes s'identifiqui, cosa que no deu fer-se en cap
cas, així com menys encara, obrir la porta o facilitar-los
l'accés al lloc. En els dies següents, i més si
és un poble o lloc on l'okupació és una mica nou
(ells pensen que el millor és ficar por al principi de tot abans
que la cosa s'estengui, cosa que cal tenir en compte en les valoracions
que es facin) és possible que hi hagi policia o secretes
rondant, que intentin intimidar, fins i tot truquin a la porta, cal
anar amb compte. El que és inevitable és que, tard o
d'hora, amb seguretat en els primers dies, la policia identifiqui a
alguna/s de les persones que entri o sorti de la casa de la casa.
Després ja parlarem de tota la qüestió legal i altra.
Així que ja estem dins, així que a
netejar, a habilitar i rehabilitar, principal per a sentir-se com a
propi un espai i començar a organitzar els dies següents.
És important que durant almenys les primeres hores, o el primer
dia, la circulació de gent entre dins i fora sigui poca, vigilar
les sortides i assegurar-se de qui entra i qui surt, que estigui en
contacte per si passa alguna cosa a qui surti. Aquí juga un
paper important el grup de suport, qui deu proveir a la gent de dintre
de tot el que li faci falta, i estigui atent al que vagi passant.
Esperem que aquest petit manual pugui servir com una
primera aproximació més o menys tècnica al que
és l'okupació. Com ja em dit més de mil vegades en
el text, el que puguem dir és limitat, però en el cas que
aquest document generés noves preguntes o concrecions, poseu-vos
en contacte amb l'oficina oficinaokupacio@sindominio.net per a
intentar, si més no, aprofundir o donar contactes capaços
de resoldre-les. Sense més, desitjar que aquesta lluita i les
petites batalles quotidianes que es lliuren, aportin a qui les
practiqui moments tan bonics, intensos, bons i dolents, com a nosaltres
ens ha donat.
Recuperem allò de que si lluites pots perdre
però si no lluites estàs perdut. Okupa i ataca sempre que
puguis, okupa i resisteix quan vulguis, okupa i insisteix sempre.
Una salutació fratrenal des de Karcelona, la
ciutat de l'espectacle i del Fòrum, de la hipocresia i la doble
moral.
