De plaques, fronteres, centres, protocols i altres barbaritats

Article publicat al MASALA num. 41, maig-juny 08

Argelés-sur-Mer

Si un dia passegeu per les platges d'Argelés-sur-Mer al Rosselló topareu amb un indret representatiu del començament de segle que estem vivint. A un racó trobareu tres plaques commemoratives: la més antiga recorda als exiliats i exiliades de la Guerra Civil espanyola que varen ésser internades en un camp de refugiats; la segona, hi és en memòria dels jueus tancats al mateix camp de concentració sota el règim de Vichy; la tercera recorda els argelins empresonats allà mateix durant la guerra d'independència d'Argèlia. Doncs allà mateix s'erigeix ara un Centre d'Internament per Estrangers. De què serveix la memòria històrica?

“Paradójicamente, Europa se despide del “siglo breve” del holocausto y del genocidio, llena de Centros de Internamiento.”

(Héctor Silveira, 1999)

Les Fronteres

Estem assistint diàriament a la gestió de fluxos migratoris mitjançant l'ampliació de les fronteres, controls policials, centres de tancament, expulsions, etc. Amb la finalitat gens amagada de convertir els moviments, naturalment autònoms, de les persones en un flux de mercaderia barata, dòcil, controlable i, si cal, rebutjable. Les fronteres ja no són els confins dels Estats que marquen un dins i un fora s'han transformat en una forma de produir ciutadania jerarquitzada en uns artificis biopolítics per graduar els drets, o l'absència d'ells, de la ciutadania en funció de les necessitats del mercat.

Europa s'està pretenent refundar en base a l'exclusió i la lluita contra 'l'altre' (pobre/no-europeu) tractant de controlar i contenir la immigració a través de la militarització de les fronteres, les expulsions i els Centres d'Internament d'Estrangers. Les fronteres es reforcen cap a fora amb sistemes cada cop més sofisticats de vigilància i control i expandint-se cap als països de transit o d'origen de la migració. Però la frontera també es va estenent pel territori europeu en forma de Check points en llocs de pas, als transports públics, a la utilització del padró municipal amb finalitats de control o d'inspeccions de treball. L'experiència i l'amenaça de la frontera és present en les nostres ciutats quotidianament. Les persones que aconsegueixen traspassar la frontera exterior segueixen vivint en ella a l'interior.

Europa esdevé poc a poc un espai ple d'obstacles per a moltes persones que veuen limitada la seua mobilitat, es tanquen les fronteres entre estats i s'estenen els llocs de detenció, els pobres estan exclosos de la llibertat de moviment i per aquells que gosin exercir-la els esperen els camps: llocs d'immobilitat física i social. Des d'aquests camps alguns seran retornats als seus països d'origen, d'altres seran condemnats a conformar les capes més baixes del mercat laboral.

Els CIE

Aquests camps són la punta de llança del sistema de fronteres internes europeu. Són els nous camps de concentració del s.XXI, els Guantànamos europeus, on es violen els Drets més elementals; la seua sola presència és una amenaça constant de càstig per a les persones migrants, i suposen la normalització dels procediments de tancament com a tècnica de gestió dels moviments de població.

Hi han 220 camps a la UE la funció dels quals és delimitar les noves fronteres internes dels Estats i determinar qui són els exclosos de la comunitat. A l'Estat Espanyol hi ha 9 Centres d'Internament per Estrangers amb una capacitat de 1900 places. En aquests centres es tanca a persones l'únic delicte de les quals ha estat exercir el seu Dret a buscar-se la vida, a fugir de les guerres, de la misèria, de la violència masclista, etc. Només han creuat o intentat creuar una frontera 'sense papers'. Es tracta d'una mesura cautelar que té com objectiu assegurar l'expulsió que, a la pràctica, esdevé una mesura penal encoberta perquè incideix sobre drets fonamentals. Altrament sembla impossible assegurar el respecte als drets humans a les persones allà internades.

Un informe del Parlament Europeu sobre les condicions d'aquests centres és demolidor, molts d'ells emplaçats a antigues presons o casernes, amb un règim pitjor que el carcerari, amb cel·les de càstig, dificultat per comunicar-se amb l'exterior, manca d'assistència mèdica i lletrada i dèficits en el règim de visites. L'informe també denuncia l'opacitat, la falta de control judicial, d'ONGs i serveis socials. En molts llocs la gestió és realitzada directament per la policia, un fet impensable a les presons convencionals. També denuncia casos de maltractaments, violència, i fins i tot de suïcidis.
En aquests moments el temps màxim d'estada a un CIE de l'Estat és de 40 dies i un mínim de 3 anys sense poder tornar legalment. Però amb la nova 'Directiva de Retorn' pendent d'aprovar pel Parlament Europeu s'homogeneitzaran les condicions d'internament allargant l'estança fins a 18 mesos amb un lapse de temps de 5 anys després de l'expulsió per poder tornar a Europa.

Les expulsions

Durant els anys 2006-2007 108.752 persones varen ser expulsades de l'Estat Espanyol, segons dades del Ministeri de l'Interior. El govern de Zapatero presumeix d'haver repatriat un 43% més immigrants que el govern d'Aznar en la seua darrera legislatura: al període 2000-2003 foren 258.049 mentre que al període 2004-2007 foren 370.027 les persones expulsades a la força.

El govern espanyol ha aprovat un protocol d'expulsions amb la pretensió d'acabar amb els nombrosos incidents que es registren en les repatriacions. Aquest protocol permet immobilitzar físicament al repatriat, usant manilles, llaços, mascaretes, camises de força, casc d'autoprotecció i fins i tot sedació amb prescripció mèdica. Les finestres estaran sempre tancades ja que els repatriats moltes vegades desconeixen el seu destí.

La fuga

La frontera genera al seu voltant espais marcats per la violència i la incertesa però també per les estratègies de fuga i les xarxes transfrontereres que les fan possibles. A partir del moment que una persona decideix no fer cas de les prohibicions i els obstacles i fa l'aposta de moure's allà on els seus desitjos i projectes de futur la porten, ja podem dir que està realitzant el major acte de desobediència que es pot fer a aquest règim fronterer. Però és en la seua lluita diària on es visualitza encara més la seua capacitat de defensar el seu dret a la llibertat de moviment i d'estança. Ho hem vist a les vagues de fam com la que han protagonitzat els interns del CIE d'Aluche de Madrid fa dues setmanes. Ho hem vist en la fugida massiva dels interns del CIE de la Zona Franca a l'octubre i ho vàrem veure a les tancades i vagues contra la llei d'estrangeria per una regularització sense condicions. Però el que és una llàstima és que mentre les migrants s'enfronten a tota la maquinària fronterera, la major part dels Moviments Socials miren cap una altra banda. Pocs grups s'han adonat que si les fronteres travessen uns travessen tothom. És important fer-les visibles i desemmascarar-les. Per això 47 persones esperen un judici pel desmuntatge simbòlic del CIE de la Zona Franca.

Per que els CIE cal desmuntar-los abans no siga massa tard i ens veiem en un futur posant una placa en memòria de totes aquelles persones migrants que varen patir la barbàrie d'aquest règim de fronteres.

Pau Urenya.
Espai per la Desobediència a les Fronteres